Diumenge vinent celebrem la Jornada Mundial de les Missions, promoguda per l’Obra Pontifícia de
la Propagació de la Fe i aprovada pel papa Pius XI l’any 1926. En aquest Any
Jubilar s’acompleix precisament el seu norantè aniversari. El papa Francesc, en
el seu missatge, ens convida a contemplar la missió “ad gentes” des de la
perspectiva de la misericòrdia, és a dir, com una immensa obra de misericòrdia
tan espiritual com material. Amb el lema “Surt de la teva terra”, contemplem
tants missioners i missioneres que ho han deixat tot, que han sortit de la seva
terra per a anunciar l’evangeli de Jesucrist.
Avui
se’ns convida a pregar per les missions de l’Església i a col·laborar
materialment en el seu sosteniment. Hem de recordar, també, que l’Església és
essencialment missionera; que tots des del Baptisme, estem cridats a viure
aquesta dimensió amb la nostra paraula oportuna i sobretot amb un testimoni de
vida coherent. L’Evangeli d’avui resulta molt oportú per a examinar les
actituds de fons, les profunditats del nostre cor a la llum de la paràbola del
fariseu i el publicà. Es tracta d’examinar-nos sobre allò que hi ha en cadascú
dels sentiments del fariseu i dels del publicà. És oportú recordar aquí el que
Jesús, en parlar de l’oració, recomana en el Sermó de la Muntanya: “I quan
pregueu, no us desfeu en paraules com els pagans; es pensen que parlant molt es
faran escoltar. No us feu, doncs, com ells, que prou bé sap el vostre Pare de
què teniu necessitat, abans que vosaltres li ho demaneu (Mt 6,7-8).
A
l’hora de fer el balanç de la paràbola, Jesús s’adreça als oients i deixa clar,
amb unes poques pinzellades, el canvi de la situació. El qui s’entorna a casa
justificat és el publicà i no el fariseu, perquè tot aquell que s’enalteix serà
humiliat i el qui s’humilia serà enaltit. El qui enalteix els humils i humilia
els superbs és Déu que, tal com canta Maria en el Magnificat, “dispersa els
homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils” (Lc
1,51-52). L’actitud del fariseu és arrogant, i en canvi la del publicà és
humil. Malgrat la seva llarga oració, el fariseu no és justificat mentre que
n’hi ha hagut prou amb la breu pregària del publicà per a tornar a casa
justificat.
En
aquest diumenge de l’evangelització dels pobles, l’evangeli que llegim ens
presenta la humilitat com l’actitud més cristiana per a donar testimoni de la
nostra fe, tan a les zones anomenades de missió com a tot arreu. El risc de
creure’s superior als altres, i partir de les seves equivocacions per a
posar-se un mateix al cap de munt és una temptació de tothom i de tots els
temps. La humilitat, virtut profundament cristiana, és sempre necessària. També
ho és en la proclamació de l’evangeli i en la proposta de la fe als pagans o
als no creients. Un testimoni –o una predicació- que no parteixi d’una actitud
d’humilitat no seria cristiana i, a la llarga, seria ineficaç. La humilitat no
ha de ser una estratègia, perquè ja no seria humilitat. La humilitat es
realisme, veracitat i autenticitat.
En el
seu llibre-conversa amb Andrea Tormielli El
nom de Déu és misericòrdia, el Papa diu: “Jesús no envia els seus com
a titulars d’un poder o com a amos de la Llei. Els envia al món demanant-los
que visquin en la lògica de l’amor i de la gratuïtat. L’anunci cristià es
transmet acollint el qui té dificultats, acollint el qui és exclòs , el
marginat, el pecador”. Que l’autèntica humilitat ens faci a tots testimonis de
Jesucrist en els ambients on es mou cadascú.
+Josep Àngel Saiz Meneses
Bisbe de Terrassa
Bisbe de Terrassa
